La creació d’un arxiu o recull de fonts orals

versió per imprimir
enviar enllaç d\'aquesta pàgina.
"Crear un arxiu de fonts orals sempre és factible, sempre és difícil i sempre és massa tard, però només cal posar data i lloc i començar-ne a parlar". Roser Grau resumeix els passos bàsics d'aquest procés, en l'última edició edició de la revista Camí Ral de Copons.

En el darrer exemplar del Camí Ral vaig proposar constituir l’arxiu - en diem arxiu perquè tenim la voluntat de guardar-lo i classificar- lo, però com que un dels primers passos és fer un seguit d’entrevistes, seria més apropiat dir-ne recull - de fonts orals del nostre poble, i en aquest article explicaré més concretament què podríem fer. Crear un arxiu d’aquest tipus sempre és factible, sempre és difícil i sempre és massa tard. És factible perquè una part dels recursos necessaris els tenim a l’abast: alguns voluntaris que vulguin fer d’entrevistadors i uns altres que estiguin d’acord en ser entrevistats, una bona càmera filmadora i un guió que cal construir de manera participativa entre els qui vulguin tirar endavant el projecte.

Camí Ral Molsosa 2

La part difícil és que aquest tipus de projectes requereixen un temps de dedicació - que moltes vegades és més escàs del que un voldria - i també d’una estructuració, coordinació i seguiment per tal que no s’estronquin a mig camí, que no sempre s’entén con un component vital i imprescindible. Sempre és massa tard, perquè quan ens adonem que voldríem haver-los endegat, ja han desaparegut o estan en risc de fer-ho, molts dels testimonis que ens podrien haver aportat la seva experiència personal i única, i ja no som a temps de demanar-els-hi-la.

A gairebé tothom li agrada que li expliquin històries, o contes. I quan una persona explica una vivència que per a ella ha estat important, sempre l’explica amb sentiment, i ho fa de manera que el relat sol ser interessant. Doncs bé, fer un projecte de recull de fonts orals consisteix en demanar a persones que tenen coses a explicar, si ens les volen explicar davant d’una càmera o una gravadora d’ àudio, i fixar l’explicació de vivències per part dels protagonistes en arxius (ara ja digitals) que es puguin dipositar en algun lloc. També cal fer públic que existeix aquest dipòsit , i és molt important que estigui guardat d’alguna manera que permeti un accés per la consul- ta i la recerca. Una forma cada vegada més emprada són els arxius on-line.

Per tal que la trobada entre la persona entrevistada i la qui l’entrevista sigui fructífera, per tal de defugir els llocs comuns, les anècdotes ja conegudes i altres defectes habituals en molts d’aquests projectes, és necessària la voluntat dels entrevistadors de formar-se com a tals. No hi ha entrevistats poc “interessants”, sinó males entrevistes fetes per entrevistadors que no han satisfet les expectatives del que s’havien proposat... perquè no en saben prou.

Assolit això, encara cal fer un camí bastant llarg, i la veritat és que si no tenim la seguretat que es farà tot aquest camí, és millor no començar: les entrevistes s’han de transcriure o indexar, s’han de dipositar i arxivar, com he dit abans, i s’ha de fer difusió que existeixen. Ah, i molt important!, s’ha de donar sempre les gràcies als entrevistats per haver-nos donat l’oportunitat de tenir més “elements” per conèixer millor la nostra història: vull dir que se’ls ha de tornar un exemplar del que hem filmat i transcrit – per a ells i/o les seves famílies - ; si aquest reconeixement es fa de manera institucional, el territori on es duu a terme aquest projecte disposa d’un nou patrimoni cultural que a partir d’aquest moment no deixa d’incrementar: comencen a aparèixer fotografies, documents, carnets, cartes i altres materials oblidats, guardats o desvalorats, i els integrats del col·lectiu es pregunten si aquests documents poden ser útils, si poden explicar millor allò que han testimoniat, si no caldrà aportar-los també a l’arxiu... La nostra revista pot ser l’aglutinador dels qui vulguin iniciar aquí aquest projecte, només cal posar data i lloc i començar-ne a parlar.

Article de Roser Grau i Llucià, economista especialitzada en Sociologia i membre de CERCA. Revista Camí Ral, núm. 33. Gener de 2012

* Foto: Associació dels Quadrells. Projecte Molsa, recuperació de la Memòria Popular de la pagesia, impulsat per l’Associació l’Arada (Solsonès), que pretén explicar i documentar la vida a pagès durant el segle XX i fins el primer gran èxode rural a través de les fonts orals.

+ El perquè de les fonts orals - El projecte de CERCA a l'Anoia

 
 
CERCA - Grup de Recerca en Ciències Socials  C/ St.Pau, 9 · 08700 Igualada · Barcelona
AVÍS LEGAL | CRÈDITS | CONTACTAR | MAPA WEB |